In-Edit Beefeater: the chronicles

Hoola homes i dones estàtics! Dedico esta nova entrada del blog al festival In-edit, que ha tingut lloc esta última setmana i finals de l'anterior. L'any passat ja vaig anar-hi i enguany he volgut repetir perquè sempre descobreixes coses dels cantants /grups favorits.

Reconec que l'any passat va ser més especial que esta vegada (vaig vore entre d'altres "Love story" del grup Love que em va encantar, "Westway to the world" sobre The Clash, "Punk: attitude", La història del recopilador de folk americà Harry Smith, "Sleeping nights awake" de la Joventut Sònica, i la guanyadora del festival "About a son" sobre Kurt Cobain", molt emotiva.)

Enguany no he vist tantes pelis però també ha valgut bastant la pena. Les projeccions que he vist han sigut "Brian Wilson: smile", "NY 77 the coolest year in hell", "Joy Division" i "Patti Smith: dream of life".

La meua favorita ha sigut la de la musa/padrina del punk. Apareixen imatges molt casolanes sobre ella, la seua família i amics, que mostren en definitiva com és la seua vida i la seua manera de ser. Apareixen entre d'altres Michael Stipe i família, i Thom Yorke.

L'altra peli que també em va sorprendre sobretot per la càrrega emotiva va ser la de Brian Wilson. Quin calvari que ha passat pobre home! Immers en una depressió que ha durat tropecientos años, la peli demostra que és pot sortir a flote dels forats més negres. El començament de la caiguda: el disc inacabat "Smile" que no va veure la llum pel bloqueig al que va arribar, causat sobretot pel rebuig i entrebancs del seu entorn (discogràfica i resto del B.B).
Els salvadors de Brian: Van Dyke Parks (antic col.laborador d'ell), la seva dona, amb qui es va casar als anys 90, crec, i sobretot un grup-orquesta jove que en l'ajuda de les noves tecnologies i molta voluntat van conseguir animar a Brian a enfrontar-se als seus demonis i reconstruir i acabar lo trencaclosques.

Menció especial també per a la peli de Joy Division. No tenia intenció de vore-la però no m'ha sapigut gens de mal haver-ho fet. Ian Curtis, l'home de les dos cares (casat, amb una filla, formal per una banda, i fosc, de moviments epilèptics i posseït per la música per l'altra), va començar a anar cap avall a partir dels seus atacs epilèptics i d'un transtorn bipolar diagnosticat (passant de l'alegria pura a la tristor més acusada) . La peli també és recomanable per a conéixer l'entorn i el que passava a Manchester a finals dels 70, en entrevistes a membres d'altres grups o de gent de les discogràfiques.

"NY 77" és la peli en la que vaig riure més. Hip hop al Bronx , música disco a Studio 54, punk i art-rock al CBGBs mesclat en "l'apagón" de la Gran Manzana, les eleccions a l'alcadia i una onada de calor. Afrika Bambaataa va conseguir que tota la sala soltés una risotada quan va apareixer en les sues ulleres de sol tan peculiars.

FIN.

http://es.youtube.com/watch?v=pRUGvArWXLk

Into the wild (BSO)

Res, volia ficar la foto de la peli into the wild i recomanar-vos la BSO per Eddie Vedder. No sé si he aconseguit ficar la foto, ara ho torno a provar.

Probando, probando...
Crec que m'acabo de crear un blog, no estic segur. En qualsevol cas, si esteu llegint això deu ser que si... Benvinguts a la pau estàtica!!!

Nota: Este blog no va de res en concret, jojojo. Sou lliures de ficar lo que vulgueu (sobre qualsevol tema). De fet és un blog creat per accident, jo volia entrar al blog de la web telúrica, però al crear-me una "cuenta google" he acabat creant-me un blog. És igual, jo crec que els accidents són interessants i per això estic continuant escribint ara mateix...